Aquesta vegada us proposem un viatge en bicicleta cap al bressol de la nostra civilització, una travessa per l’illa més gran de Grècia, a cavall entre Àfrica i Europa. Fugirem de la moderna i turística costa nord, pedalant pel seu muntanyós interior i per l'abrupta i feréstega costa sud, entre platges solitàries i un vast territori rural encara immers dins dels ritmes de la vida tradicional, amb regustos ancestrals, paisatges mediterranis, oliveres mil·lenàries i una població molt hospitalària. Però ens equivoquem si pensem que el clima mediterrani i les connotacions turístiques de l’illa ens regalaran una travessa còmoda i plàcida, doncs l'accidentada orografia i el sol africà no ens ho posaran gens fàcil.
 |
| L'illa de Creta és la més gran de totes les illes gregues |
A principis d'octubre del 2018 la Montse i jo ens vam escapar un parell de setmanes a l'illa de Creta, la més gran i la més meridional de totes les illes que conformen l'arxipèlag grec, per a realitzar una travessa en bicicleta seguint la filosofia d'altres viatges sobre dues rodes, és a dir, intentant pedalar per carreteres secundàries i pistes de terra, a la recerca dels paratges més feréstecs i espectaculars.
Varem realitzar 9 etapes en bicicleta sumant un total de 540 kms i gairebé 10.000 metres de desnivell positiu acumulat, pedalant per carreteres, pistes i camins de tot tipus, per un terreny ben variat, des d'altiplans interiors fins a eterns ports de muntanya, però sobretot per l'accidentada costa sud de l'illa, intercalant un dia de "descans" ciclístic per a fer una ruta peu per les gorges de Samaria.
La intenció inicial era donar la volta a l'illa en bicicleta, però també volíem fer l'esmentada ruta a peu i deixar-nos algun dia per a visitar indrets interessants i descansar en alguna de les paradisíaques platges de Creta, de manera que al final ens van faltar dies per a completar la volta sencera, encara que no ens va saber cap greu, doncs la costa nord no ens va semblar massa apropiada per al cicloturisme.
Per evitar la moguda de portar la nostra bici de casa i aprofitant que a Creta hi havia una bona oferta de bicicletes de lloguer (i a més a més això de portar-la en avió cada dia s'encareix més!), vam optar per llogar-les allí, en una botiga a pocs quilometres a l'est d'Heraklion, la capital (Lyttos Beach Bike Center: https://cyclingcreta.gr). Així doncs vam començar la travessa ciclística des d'aquest punt, pedalant cap al sud per buscar les tranquil·les carreteres secundàries de l'interior de Creta i fugir del trànsit de la costa nord.
 |
| En vermell la travessa en bicicleta, en blau en ferri i en verd una excursió a peu |
Varem realitzar 9 etapes en bicicleta sumant un total de 540 kms i gairebé 10.000 metres de desnivell positiu acumulat, pedalant per carreteres, pistes i camins de tot tipus, per un terreny ben variat, des d'altiplans interiors fins a eterns ports de muntanya, però sobretot per l'accidentada costa sud de l'illa, intercalant un dia de "descans" ciclístic per a fer una ruta peu per les gorges de Samaria.
 |
| La intenció inicial era donar la vola a l'illa |
La intenció inicial era donar la volta a l'illa en bicicleta, però també volíem fer l'esmentada ruta a peu i deixar-nos algun dia per a visitar indrets interessants i descansar en alguna de les paradisíaques platges de Creta, de manera que al final ens van faltar dies per a completar la volta sencera, encara que no ens va saber cap greu, doncs la costa nord no ens va semblar massa apropiada per al cicloturisme.
 |
| Aquesta vegada vam preferir llogar les bicicletes a Creta |
Per evitar la moguda de portar la nostra bici de casa i aprofitant que a Creta hi havia una bona oferta de bicicletes de lloguer (i a més a més això de portar-la en avió cada dia s'encareix més!), vam optar per llogar-les allí, en una botiga a pocs quilometres a l'est d'Heraklion, la capital (Lyttos Beach Bike Center: https://cyclingcreta.gr). Així doncs vam començar la travessa ciclística des d'aquest punt, pedalant cap al sud per buscar les tranquil·les carreteres secundàries de l'interior de Creta i fugir del trànsit de la costa nord.
 |
| En bicicleta per l'interior de Creta |
Només endinsar-nos cap a l'interior, el trànsit va disminuir dràsticament, el paisatge es tornava més rural i la modernitat s'anava esvaint. Una llarga pujada ens va portar fins a l'altiplà de Lasshiti, una fèrtil planícia situada per sobre dels 800 metres d'alçada i rodejada d'altes muntanyes, on teníem la sensació d'estar pedalant per dins d'un cràter volcànic.
Aquest primer tram de travessa per l'interior ens va servir per prendre el pols al ritme de vida típicament cretenc, marcadament tradicional i amb una població força envellida, doncs el jovent havia emigrat en busca de feina i modernitat, bàsicament cap als indrets turístics de la costa nord.
El record que ens ha quedat de la Creta interior no és tant el paisatge físic, sinó el paisatge humà que hi vam trobar, l'essència d'una Grècia amb un fort regust mediterrani que poc a poc va sent engolida per una Europa globalitzada, però on encara hi perdura l'esperit d'un poble ancorat en les seves tradicions i amb una cultura ben pròpia.
La primera nit la vam passar a la turística població d'Agios Nikolaos, enclavat al profund i bonic golf de Mirabelou, encara a la costa nord, però l'endemà ens vam tornar a endinsar cap a l'interior de l'illa per anar a buscar els territoris més salvatges i inhòspits de la costa sud, deixant enrere la Creta més moderna i desenvolupada.
Novament, al pedalar per les muntanyoses terres de l'interior de l'illa, el trànsit va desaparèixer i vam penetrar en un món de petits pobles ben rústics i paisatges rurals amb regust mediterrani, sota un sol d'octubre que escalfava força però sense arribar a cremar. Les carreteres eren un continuo puja i baixa però les pendents eren força suaus.
El paisatge de l'interior de Creta ens resultava bastant familiar i ens recordava força el de casa nostra, el Pallars Jussà, amb un clima força sec, escarpades muntanyes calcaries, boscos de pins i alzines, ramats d'ovelles i camps d'oliveres centenàries... només hi faltava el xolís i la girella!!
Tota Creta és una illa molt muntanyosa, amb un relleu format principalment per roques calcaries molt erosionades, especialment per l'aigua, lleugerament acidificada, que ha anat excavant gorges profundes, relleus càrstics de parets verticals, dolines i coves de totes les mides, tot un repertori de formacions geològiques que conformen un paisatge ben accidentat.
En la majoria de petits pobles de muntanya hi trobàvem una o dos tavernes, excel·lents indrets per provar l'exquisida gastronomia grega i les especialitats cretenques a un preu raonable. A la taula mai faltava una generosa amanida amb formatge de feta regada amb un gustós oli d'oliva, moltes vegades seguida d'una apetitosa mussaca i, per postres, sempre queia una bona ració de iogurt casolà.
Quan per fi vam arribar a la costa sud, primer ens vam sorprendre per la gran quantitat d'hivernacles amb cobertes de plàstic que hi havia, sobretot a les zones més planes on practicaven una horticultura intensiva que ens recordava a alguns indrets del sud d'Espanya. Però aviat el relleu coster es va tornar més accidentat i els hivernacles van desaparèixer.
Per la costa sud se succeïen petits poblets d'ambient agradable i relaxat, amb un turisme encara molt incipient i cert aire bohemi. Aquests llogarrets, com deturats en el temps, només tenien senzills allotjaments i petites tavernes, contrastant molt amb els complexes turístics o les ciutats atrafegades de la costa nord.
El sol, la bona temperatura i l'ambient relaxat d'aquest pobles costers, convidaven a fer una parada i contemplar l'extrem sud del mar de Líbia, un braç del Mediterrani situat entre Creta i la costa nord d'Àfrica, bressol de cultures tant antigues com la civilització minoica, de fa més de cinc mil anys. Quants vaixells, quantes flotes, quants imperis hauran vist aparèixer aquestes costes on ara ens trobem descansant...
Petites cales solitàries, on probablement en altres temps hi desembarcaven pirates, s'anaven succeint per aquella costa accidentada, racons que ara convidaven a gaudir d'un bany en una mar tranquil·la com una bassa d'oli.
Però l'abrupta orografia costera no sempre ens permetia seguir avançant pel costat del mar, així que a vegades ens veiem obligats a ascendir algun port de muntanya per creuar la serralada costera i avançar per l'altiplà interior, amb un paisatge menys espectacular però més apte per a l'agricultura i per a l'assentament dels seus habitants, tal i com ens corroboraven els nombrosos pobles que hi vam trobar.
Per tornar a la costa sud vam haver d'ascendir de nou una collada i baixar després per una pista de terra travessant una gorja espectacular, una cicatriu profunda excavada sobre una abrupta serralada calcaria, dibuixant un paisatge inhòspit i feréstec que encara vèiem més engrandit sota el misteri de la nit que ens queia a sobre.
La grandesa d'aquell paisatge de roca despullada, pertanyent a l'allargassada serralada d'Asterousia, ens havia de conduir fins a la platja de Tipiti, un llogarret perdut d'aquest sector àrid i salvatge de la costa sud, que agafa el nom de la petita ermita de Panagia Tripiti, construïda dins duna cova que hi havia arribant a la platja.
La bellesa de l'entorn ens forçava a anar parant per assaborir-lo i fotografiar-lo, de manera que la nit ens va atrapar descendint per la gorja, dificultant-los l'avanç, especialment el tram final on s'estretia espectacularment i gairebé es podien tocar a la vegada les dues parets amb les mans. Llàstima que la nit no ens va permetre copsar la bellesa amb tota la seva plenitud!
Vam arribar totalment de nit a la platja Tripiti, enmig d'una ventolera que no ens deixava plantar la tenda i, per més que ho vam buscar, no vam trobar cap indret on fer-ho. Així doncs ens vam posar allí on vam poder i vam dormir dins dels sacs. No va ser fins l'endemà, amb la llum del nou dia, que vam poder copsar la bellesa d'aquell indret amb tota la seva esplendor.
L'endemà el temporal de vent ja havia amainat i vam veure que a la platja hi havia caravanes i tendes plantades, però estaven desertes, no hi havia ningú. Més tard vam saber que en algunes platges de Creta, hi ha residents que tenen permisos per tenir-les fixes tot l'any i que de tant en tant en fan ús, especialment els caps de setmana. Les tendes devien estar molt ben fixades per haver aguantat el vendaval!
A mesura que avançava el dia la platja anava guanyant vida, aparegueren alguns illencs i fins i tot van obrir un xiringuito on vam poder esmorzar una amanida grega i una truita de patates!
Contents d'haver conegut aquest indret, vam deixar la platja Tripiti amb bon sabor de boca (mai més ben dit!) i amb la impressió d'haver estat en un territori perdut i desconegut, tot i que posteriorment, ja des de casa, vam veure fotos de la platja bastant concorregudes, suposem que en cap de setmana i en plena temporada de platja, quan les caravanes devien estar a petar de gent.
Als antics pobladors de la civilització minoica, fa més de 5.000 anys, també els hi devia agradar aquest indret, doncs en un turó a sobre mateix de la platja s'hi van descobrir les restes d'un poblat d'aquesta cultura, amb infinitat de valioses troballes arqueològiques, com ara eines o terrissa (més informació a www.minoancrete.com).
El paisatge semi-desèrtic estava totalment mancat de vegetació arbòria, només alguns matolls adaptats a la sequera adornaven un entorn on només les sofertes cabres eren capaces de sobreviure. Costava de creure que menjant aquells matolls ressecs poguessin produir un formatge tant bo i tant preuat, una de les joies gastronòmiques d'aquesta illa grega.
Realment semblava que estiguéssim a la fi del món, doncs pedalàvem per territoris inhòspits i solitaris on era estrany trobar-se amb alguna ànima i on havíem de ser autosuficients amb el beure i el menjar, si més no en aquest tram de travessa. Realment no coincidia amb la imatge preconcebuda que teníem de Creta com una illa totalment explotada pel turisme europeu.
Només deixar enrere la platja Tripiti vam resseguir un tram d'aquella costa espectacular, amb el cap Trachoulas davant nostre marcant-nos el rumb. Sabíem que amagada entre els penya-segats d'aquell sortint de terra hi havia una altra platja espectacular, encara més salvatge i solitària, però la vam deixar per una altra ocasió, doncs viatjant en bicicleta s'ha de saber renunciar a certs objectius.
Tot seguit ens vam endinsar en un dels trams més espectaculars d'aquesta travessa, un món deshabitat amb paisatges compostos per impressionants formes geològiques, un territori abrupte i muntanyós, de colors torrats que contrastaven amb un cel d'un blau infinit i que ens recordava força els paisatges que havíem vist per l'Atles Marroquí (Transatles en bici o Marroc en bici o Portes del Sahara en bici).
Però per accedir a aquells paisatges sublims i endinsar-nos en aquell univers oníric, abans vam haver d'enfrontar-nos amb dures rampes sota un sol implacable. Sort que estàvem ja a l'octubre i aquell sol africà que ho cremava tot, encara era prou suportable. Allí ens va quedar ben clar, per si encara teníem algun dubte, que aquell no era un territori per pedalar en ple estiu.
Després d'una llarga baixada on vam tornar a perdre tot el desnivell que havíem guanyat, vam arribar al petit port d'Agios Faulos, a tocar del cap Trachoulas i amb una petita platja al costat. Ara la pista tornava a resseguir la costa durant molts quilòmetres, gaudint de nou de la companyia del mar de Líbia, aquella porció del Mediterrani que durant les dues setmanes que vam estar per Creta sempre vam veure calmat.
La bona temperatura, les platges solitàries, el trànsit gairebé nul i el paisatge espectacular d'aquest tram per la costa sud, han fet que guardem un excel·lent record de la nostra travessa ciclística per aquest territori salvatge, sortosament encara desconegut pel turisme massiu que envaeix gran part de les illes gregues, fins i tot altres sectors de la mateixa Creta.
Després de gairebé dos dies i molts kms sense haver trobat cap poble, vam arribar a Lendas, un petit poblet situat a recer del cap de Kefalas (o cap Lleó), un indret molt protegit i amb un clima molt benigne. Aquesta bona ubicació ja la van saber apreciar fa més de 5.000 anys, doncs s'hi han trobat restes restes arqueològiques d'ocupació de l'època minoica.
Aquest clima benigne, la seva situació privilegiada, els estrets carrerons empedrats i la seva bonica platja, estan atraient cada cop més un turisme encara relativament poc massificat (si més no durant el mes d'octubre). Per aquest motiu hi podem trobar una bona oferta d'allotjaments i restaurants, fet que vam aprofitar per menjar en una de les terrasses que hi havia davant del mar.
Després de Lendas vam pedalar per un tram de costa més humanitzat, no per pobles, sinó per multitud d'hivernacles fets amb plàstics que cobrien grans extensions de territori. Molts d'ells estaven deteriorats o en estat d'abandó i els plàstics arrancats es podien veure escampats per aquell paisatge tan bell. Els humans havíem embrutat més amb una dècada que amb 5.000 anys d'ocupació!
Grans vaixells de càrrega solcaven l'horitzó mentre petites barraques tradicionals de pescadors restaven abandonades. El progrés també havia arribat als confins de Creta i s'engolia poc a poc les estampes d'un passat que ja no tornaria. Potser la conservació d'aquests paratges passa per un model de turisme sostenible, sense massificacions ni el consumisme desbocat que aquest comporta. Qui ho sap.
A la tarda vam arribar a l'extensa i bonica platja de Kali Limenes, tota per a nosaltres, doncs tampoc en aquesta hi vam trobar ni una ànima. Grans blocs de roca calcària dins de l'aigua adornaven la platja i, davant mateix, hi havia una petita illa amb uns enormes tancs de combustible que servien per abastir els vaixells que passaven pel mar de Líbia.
Portàvem ja un parell de dies acampant, així que vam aprofitar l'absència de vent i la calma absoluta del mar per prendre un banyet i gaudir d'aquell entorn i d'aquella aigua gens freda que ens va deixar com nous. Després vam buscar la protecció d'un tamarinde i vam plantar la tenda. Ben nets i força cansats vam dormir d'una tirada!
L'endemà ens vam aixecar sota un sol esplèndid, com tots els que vam passar al sud de Creta, i vam abandonar la costa per endinsar-nos momentàniament per la serralada d'Asterousia, la mateixa que veníem resseguint aquest últims dies i que recorre aquest sector del sud paral·lela al mar. Pren el nom d'Asterion, rei de Creta segons la mitologia grega.
Al penetrar més cap a l'interior i allunyar-nos de la costa, la temperatura augmentava i trobàvem a faltar la refrescant brisa marina, les pujades es feien més dures i la boca es ressecava uns instants després de beure. Les condicions aquí eren força dures per a viure-hi, tal i com denotava l'absència de pobles, només les cabres i els ciclistes més incauts cometien la imprudència de creuar aquest territori!
Perdut entre aquestes muntanyes de llegendes i mites, ens vam trobar el monestir de Panayia Odegetria, un dels més antics de Creta, esmentat ja en un document del 1393, així que vam aprofitar que passàvem per allí pera a fer-hi una petita visita i, de pas, hidratar-nos una mica i donar una mica de respir a les cames i al cul.
Aquella nit vam dormir a Agia Galini, el poble més turístic dels que havíem trobat fins al moment per la costa sud. Situat en una pintoresca badia i amb una allargassada platja, Agia Gallini ofereix tot tipus de serveis i comoditats, amb carrerons estrets replens de restaurants i un ambient nocturn animat. Tot i això, la seva remota situació fa que encara conservi part d'aquell encant que tenen els llocs apartats...
Vam continuar cap a l'oest, amb el nostre empeny d'intentar resseguir la costa sud, alternant pistes de terra i carreteres secundàries, i comprovant amb gran complaença que al deixar enrere Agia Galini tornàvem a endinsar-nos en els confins de la Creta més remota, la Creta més autèntica i genuïna, gairebé sense turisme i amb paisatges solitaris i espectaculars.
El mar de Líbia, calmat i seré com sempre, seguia sent el nostre company de viatge i una suau brisa marina ens acaronava per fer-nos oblidar la calor que feia per aquest racó de Creta. Gairebé no hi havia trànsit i això ens feia augmentar la sensació d'estar perduts i apartats de la civilització, gaudint encara més d'aquell paisatge bucòlic.
Però no tot era tant amable i bucòlic, doncs resseguir aquella costa abrupta en bicicleta tenia el seu preu, i aquest se'ns apareixia de tant en tant (per sort només de tant en tant!) en forma de dures rampes, curtes però intenses, que ens feien recordar (i maleir!) cada una de les coses que portàvem a les alforges
Però per sort les rampes dures no eren la tònica del viatge i durant gran part de la travessa de la costa sud de Creta, vam poder gaudir d'un paisatge ben bonic sense haver de patir més del compte. Hi havia trams amb ben poca presència humana i fèiem llargues tirades sense trobar absolutament ningú, fet que trobaríem a faltar durant l'última etapa pel nord de l'illa.
Tot i que avançàvem cap a l'oest paral·lels a la costa, de tant en tant l'orografia impedia el pas de les comunicacions i fèiem petites incursions cap a l'interior, rodejats de garrofers, oliveres i abruptes muntanyes calcàries com a teló de fons, per tornar tot seguit a resseguir la costa. Cada dia que passava ens quedava més clar que Creta era una illa extremadament muntanyosa!
Aquestes incursions interiors, ens van permetre de conèixer millor una Creta rural molt lligada a l'agricultura, doncs a tocar del mar gairebé no s'hi veien conreus ni terres treballades, a excepció dels trams on havíem vist aquells hivernacles relativament nous, de producció intensiva i poc respectuosos amb el medi ambient.
Però si algun cultiu destaca en aquesta illa és el de les oliveres, tot un símbol representatiu d'aquest territori. Se'n poden trobar per tot l'interior i l'oli que se n'extreu és d'una gran qualitat, un autèntic or líquid que rega la gastronomia no només de Creta, sinó també de tota Grècia, essent un dels pilars bàsics de l'economia de l'illa, si més no fins l'arribada del turisme.
De fet, els primers documents escrits al món referents a l'oli d'oliva són unes tauletes de fang de l'època minoica, de fa més de 4.500 anys, trobades a Creta i que són d'una gran importància arqueològica, reforçant el lligam ancestral d'aquesta illa amb el cultiu de l'olivera. La varietat koroneiki és la predominant a Creta, poc resistent al fred però molt adaptada a la sequera i a les terres àrides.
Aquella nit vam arribar a Plakias, una població també força turística situada en una profunda badia, davant d'una bonica platja i amb unes espectaculars muntanyes com a teló de fons
Després de Plakias encara vam passar per alguns indrets turístics, degut sobretot a les platges i a la bellesa d'alguns dels racons que abraçava aquella enorme i bonica badia, però poc després ja vam tornar a pedalar per indrets solitaris, tant o més atractius però amb l'afegit de quedar fora dels circuits turístics, tret d'alguna platja que anàvem trobant de tant en tant.
Així doncs, la costa sud ens anava regalant estampes ben diverses: paisatges semi-desèrtics i ressecs, altres de més verds amb bosquines d'oliveres salvatges, alzines o garrofers, racons inhòspits i feréstecs, altres de més amables i humanitzats, platges salvatges i solitàries, altres amb quatre turistes despistats, algunes rampes ben dures i moltes pistes de bon rodar, tot plegat sota un cel radiant i una calor força suportable.
En un dels pocs indrets on hi havia una mica de terra plana entre la serralada costers i el mar, vam arribar a Frangokastello, una població dispersa anomenada així perquè compta amb una espectacular fortalesa, una de les més famoses i visitades de tota Grècia. Fou construïda entre els anys 1371 i 1374 per l'imperi Venecià, amb la intenció de protegir-se de les freqüents incursions pirates i, més tard, per repel·lir els Otomans.
Vam arribar a Chora Sfakion, un poble ben pintoresc i turístic a partir del qual ja no era possible seguir avançant per l'accidentada costa, doncs no hi havia cap via de comunicació terrestre per a trànsit rodat que seguís cap a l'oest, així que ens vam veure obligats a agafar un ferri per poder seguir amb la nostra travessa ciclística (Sfakia Ferries). El poble estava farcit de restaurants, ja que aquí coincidia molta gent esperant el ferri.
La costa no tornava a ser transitable fins a les poblacions de Soughia o Paleochora, però nosaltres ens volíem quedar a mig camí, a Agia Roumeli, un petit poble inaccessible per carretera però des d'on es podia realitzar una excursió a la famosa gorja de Samaria, considerada la més llarga d'Europa i, probablement l'excursió a peu més típica de tota l'illa de Creta.
Aquella mateixa tarda vam embarcar amb les bicicletes en un ferri que ens va portar fins a Agia Roumeli, un petit poble situat al costat d'una llarga platja i sota les altes parets de les Lefka Ori (Muntanyes Blanques), travessades per l'angosta cicatriu de la gorja de Samaria, en un indret inhòspit i salvatge no accessible per carretera i que forma par de l'espectacular Parc Nacional de Samaria.
Aquella nit la vam dormir a Agia Roumeli i l'endemà vam aparcar les bicis per a realitzar l'excursió a peu per l'impressionant gorja de Samaria, la més llarga d'Europa i l'excursió a peu més famosa de Creta.
Si ens voleu acompanyar en aquesta excursió només heu de clicar el següent enllaç "Sense Bici" o tornar a l'inici i clicar la pestanya "Sense Bici". En cas contrari només heu de continuar llegint.
La mateixa tarda que vam realitzar l'excursió a peu per la gorja de Samaria, vam tornar a agafar un ferri per anar cap a Paleochora i prosseguir la nostra travessa ciclística per l'illa de Creta. Vam arribar a Paleochora ja de nit, a bona hora per buscar un restaurant i un hostal per dormir. Havíem de descansar bé, doncs demà ens tocava una dura i llarga etapa en que havíem de travessar tota l'illa de sud a nord.
Amb recança ens vam acomiadar d'aquella costa sud tan feréstega, i que tantes bones estampes ens havia regalat, i ens vam internar per una Creta interior molt rústica i rural, amb molt poca pressió humana i una població força envellida que basava la seva economia en una agricultura i ramaderia de subsistència.
Aquesta etapa va resultar ser ben llarga, ja que vam acabar fent 90 kms i poc més de 1.900 metres de desnivell positiu acumulat, tot per carreteres secundàries sense trànsit (tret del tram final arribant a la ciutat de Chania), per un territori molt muntanyós i abrupte, travessant paisatges rurals i petits pobles d'interior, sense turisme i amb molts pocs serveis.
En el tram més alt d'aquesta etapa, vam travessar l'altiplà d'Omalos, una fèrtil planícia situada per sobre dels 1.000 metres d'alçada i rodejada d'imponents muntanyes, de manera que semblava ben bé que estiguéssim pedalant per dins d'un cràter volcànic. Gràcies a aquest aspecte inaccessible i emmurallat, aquest indret fou la base dels rebels durant els més de dos-cents anys de dominació turca.
Actualment l'altiplà d'Omalos és un indret ben tranquil, dedicat al cultiu de cereals, patates i pomes. També hi podem veure pastors amb ramats de cabres i ovelles pasturant les fèrtils planícies, de les quals se n'extreu la llet que acabarà produint un formatge molt apreciat, encara que no tant conegut com el famós formatge de feta.
De totes maneres, si per alguna cosa és conegut l'altiplà d'Omalos pels turistes, és per ser l'inici de la cèlebre excursió a la gorja de Samaria, que acaba desembocant a Agia Roumeli, el poble coster on havíem dormit feia un parell de nits. La gran majoria contracten un pack en que els porten fins aquí en bus, davallen tota la gorja caminant i després, des d'Agia Roumeli retornen amb ferri i bus fins al punt d'origen.
Després de creuar l'altiplà d'Omalos ja només ens quedava una llarguíssima baixada fins a la ciutat de Chania, travessant paisatges molt muntanyosos i petits pobles disseminats entre aquella orografia tant accidentada. Gairebé 50 kms de baixada que ens van anar molt bé per recuperar temps, doncs els dies d'octubre se'ns quedaven una mica curts per a etapes tant llargues!
Vam arribar a Chania ja de nit, trobant-nos una ciutat que no tenia res a veure amb els tranquils llogarrets que havíem vist per la costa sud, doncs era una població moderna, atrafegada, amb força trànsit i molta vida comercial i gent pels carrers. Després de tot el dia travessant l'interior de Creta, ara semblava que entréssim en una altra dimensió, en un altra país ben diferent.
Per sort, la part del casc antic i el passeig marítim estaven tancats al trànsit motoritzat i això permetia gaudir una mica més d'aquella part de la ciutat. Tot i això, al vespre quan vam arribar, els carrers del casc antic estaven inundats de turistes i hi havia restaurants d'aspecte acollidor per tot arreu. Vam buscar un hotelet i l'endemà vam voltar-hi una mica amb més calma i amb la llum del dia.
Chania (o Khania, o Hania, o Canea o Xaviá), a més de ser la segona ciutat més gran de Creta, és un dels indrets més turístics de tota l'illa, gràcies sobretot a la bellesa de la seva façana marítima i al seu casc antic, molt ben conservat i amb un entramat de carrerons empedrats que converteixen aquesta ciutat amb la més pintoresca de tota Creta.
Coneguda també com la Venècia de l'est, fou ja una ciutat-estat a finals de l'època minoica, fa més de 3.500 anys, més tard fou dominada per romans, bizantins, àrabs, venecians, genovesos i otomans, després d'un setge a la ciutat que durà dos mesos i on moriren més de 40.000 soldats turcs. Tots els imperis van deixar la seva empremta en forma de monuments, fortaleses, esglésies, mesquites, cases nobles, etc.
La veritat és que el seu encisador casc antic, els seus carrers empedrats, els seus bohemis racons farcits d'història i el seu encisador passeig marítim, amb el seu far venecià (un dels més antics del món encara conservats) converteixen Chania , tot i l'excés de turisme, en un indret molt especial, ideal per a acabar una travessa cicloturista per l'illa de Creta.
La veritat és que d'haver-ho sabut haguéssim acabat la travessa a Chania, ja que la següent etapa fins a Rethymnon fou bastant decebedora. Algun tram encara fou prou tranquil i els paisatges prou bonics, però força vegades ens vam veure obligats a pedalar per carreteres principals, amb molt de trànsit i amb un entorn sense cap encant.
Els trams que vam aconseguir evitar la carretera principal tampoc no hi vam trobar paisatges espectaculars, ni muntanyes imponents com les que havíem vist dies abans. El dia gris i el fum dels cotxes que ens adelantaven suposem que tampoc ajudaven massa a veure-ho tot amb bons ulls.
Gran part de la costa nord estava urbanitzada i coberta per ciment, amb una economia basada amb el turisme de platja, tal com denotaven els restaurants i serveis que hi havia a les localitats costeres que anàvem passant. Com trobàvem a faltar aquelles muntanyes feréstegues i aquells paisatges solitaris de la costa sud, amb un turisme encara incipient i amb tant poca pressió humana.
L'única part positiva és que no havíem de planejar el tema logístic, ja que era relativament fàcil trobar tavernes on menjar alguna cosa. A l'arribar a Rethymnon vam decidir avortar l'etapa del dia següent, la que ens havia de permetre de tancar el bucle al voltant de Creta, i aprofitar-lo per tenir un dia més per a visitar algun dels indrets espectaculars de l'illa per on no havíem passat en bici i que ens havien quedat pendents de veure.
 |
| Una típica estampa de la Creta interior |
Aquest primer tram de travessa per l'interior ens va servir per prendre el pols al ritme de vida típicament cretenc, marcadament tradicional i amb una població força envellida, doncs el jovent havia emigrat en busca de feina i modernitat, bàsicament cap als indrets turístics de la costa nord.
 |
| -Bon dia senyora! -καλό πρωί! |
El record que ens ha quedat de la Creta interior no és tant el paisatge físic, sinó el paisatge humà que hi vam trobar, l'essència d'una Grècia amb un fort regust mediterrani que poc a poc va sent engolida per una Europa globalitzada, però on encara hi perdura l'esperit d'un poble ancorat en les seves tradicions i amb una cultura ben pròpia.
 |
| Contemplant el poble d'Agios Nikolaos |
La primera nit la vam passar a la turística població d'Agios Nikolaos, enclavat al profund i bonic golf de Mirabelou, encara a la costa nord, però l'endemà ens vam tornar a endinsar cap a l'interior de l'illa per anar a buscar els territoris més salvatges i inhòspits de la costa sud, deixant enrere la Creta més moderna i desenvolupada.
 |
| L'interior de Creta és un territori molt muntanyós |
Novament, al pedalar per les muntanyoses terres de l'interior de l'illa, el trànsit va desaparèixer i vam penetrar en un món de petits pobles ben rústics i paisatges rurals amb regust mediterrani, sota un sol d'octubre que escalfava força però sense arribar a cremar. Les carreteres eren un continuo puja i baixa però les pendents eren força suaus.
 |
| El paisatge de l'interior de Creta en recordava molt al de casa nostra |
El paisatge de l'interior de Creta ens resultava bastant familiar i ens recordava força el de casa nostra, el Pallars Jussà, amb un clima força sec, escarpades muntanyes calcaries, boscos de pins i alzines, ramats d'ovelles i camps d'oliveres centenàries... només hi faltava el xolís i la girella!!
 |
| Creta és una illa molt muntanyosa |
Tota Creta és una illa molt muntanyosa, amb un relleu format principalment per roques calcaries molt erosionades, especialment per l'aigua, lleugerament acidificada, que ha anat excavant gorges profundes, relleus càrstics de parets verticals, dolines i coves de totes les mides, tot un repertori de formacions geològiques que conformen un paisatge ben accidentat.
 |
| Una de les tavernes de poble on vam dinar |
En la majoria de petits pobles de muntanya hi trobàvem una o dos tavernes, excel·lents indrets per provar l'exquisida gastronomia grega i les especialitats cretenques a un preu raonable. A la taula mai faltava una generosa amanida amb formatge de feta regada amb un gustós oli d'oliva, moltes vegades seguida d'una apetitosa mussaca i, per postres, sempre queia una bona ració de iogurt casolà.
 |
| Arribant a la costa sud de Creta, al fons veiem la blancor dels hivernacles |
Quan per fi vam arribar a la costa sud, primer ens vam sorprendre per la gran quantitat d'hivernacles amb cobertes de plàstic que hi havia, sobretot a les zones més planes on practicaven una horticultura intensiva que ens recordava a alguns indrets del sud d'Espanya. Però aviat el relleu coster es va tornar més accidentat i els hivernacles van desaparèixer.
 |
| Pedalant per un dels tranquils pobles de la costa sud de Creta |
Per la costa sud se succeïen petits poblets d'ambient agradable i relaxat, amb un turisme encara molt incipient i cert aire bohemi. Aquests llogarrets, com deturats en el temps, només tenien senzills allotjaments i petites tavernes, contrastant molt amb els complexes turístics o les ciutats atrafegades de la costa nord.
 |
| Gaudint d'uns instants de tranquil·litat |
El sol, la bona temperatura i l'ambient relaxat d'aquest pobles costers, convidaven a fer una parada i contemplar l'extrem sud del mar de Líbia, un braç del Mediterrani situat entre Creta i la costa nord d'Àfrica, bressol de cultures tant antigues com la civilització minoica, de fa més de cinc mil anys. Quants vaixells, quantes flotes, quants imperis hauran vist aparèixer aquestes costes on ara ens trobem descansant...
 |
| Petites cales solitàries s'anaven succeint per la costa sud. |
Petites cales solitàries, on probablement en altres temps hi desembarcaven pirates, s'anaven succeint per aquella costa accidentada, racons que ara convidaven a gaudir d'un bany en una mar tranquil·la com una bassa d'oli.
 |
| L'abrupta orografia costera no sempre ens permetia avançar pel costat del mar |
Però l'abrupta orografia costera no sempre ens permetia seguir avançant pel costat del mar, així que a vegades ens veiem obligats a ascendir algun port de muntanya per creuar la serralada costera i avançar per l'altiplà interior, amb un paisatge menys espectacular però més apte per a l'agricultura i per a l'assentament dels seus habitants, tal i com ens corroboraven els nombrosos pobles que hi vam trobar.
 |
| Coronant una collada per tornar a baixar cap a la costa sud |
Per tornar a la costa sud vam haver d'ascendir de nou una collada i baixar després per una pista de terra travessant una gorja espectacular, una cicatriu profunda excavada sobre una abrupta serralada calcaria, dibuixant un paisatge inhòspit i feréstec que encara vèiem més engrandit sota el misteri de la nit que ens queia a sobre.
 |
| Contemplant la grandesa de la roca despullada |
La grandesa d'aquell paisatge de roca despullada, pertanyent a l'allargassada serralada d'Asterousia, ens havia de conduir fins a la platja de Tipiti, un llogarret perdut d'aquest sector àrid i salvatge de la costa sud, que agafa el nom de la petita ermita de Panagia Tripiti, construïda dins duna cova que hi havia arribant a la platja.
 |
| La nit ens va atrapar baixant per la gorja de Tripiti |
La bellesa de l'entorn ens forçava a anar parant per assaborir-lo i fotografiar-lo, de manera que la nit ens va atrapar descendint per la gorja, dificultant-los l'avanç, especialment el tram final on s'estretia espectacularment i gairebé es podien tocar a la vegada les dues parets amb les mans. Llàstima que la nit no ens va permetre copsar la bellesa amb tota la seva plenitud!
 |
| L'endemà vam poder copsar la platja de Tripiti amb tota la seva bellesa |
Vam arribar totalment de nit a la platja Tripiti, enmig d'una ventolera que no ens deixava plantar la tenda i, per més que ho vam buscar, no vam trobar cap indret on fer-ho. Així doncs ens vam posar allí on vam poder i vam dormir dins dels sacs. No va ser fins l'endemà, amb la llum del nou dia, que vam poder copsar la bellesa d'aquell indret amb tota la seva esplendor.
 |
| A la platja Tripiti hi havia caravanes i tendes sense ningú |
L'endemà el temporal de vent ja havia amainat i vam veure que a la platja hi havia caravanes i tendes plantades, però estaven desertes, no hi havia ningú. Més tard vam saber que en algunes platges de Creta, hi ha residents que tenen permisos per tenir-les fixes tot l'any i que de tant en tant en fan ús, especialment els caps de setmana. Les tendes devien estar molt ben fixades per haver aguantat el vendaval!
 |
| La platja Tripiti amb la llum del nou dia |
A mesura que avançava el dia la platja anava guanyant vida, aparegueren alguns illencs i fins i tot van obrir un xiringuito on vam poder esmorzar una amanida grega i una truita de patates!
 |
| Deixant enrere la platja Tripiti |
Contents d'haver conegut aquest indret, vam deixar la platja Tripiti amb bon sabor de boca (mai més ben dit!) i amb la impressió d'haver estat en un territori perdut i desconegut, tot i que posteriorment, ja des de casa, vam veure fotos de la platja bastant concorregudes, suposem que en cap de setmana i en plena temporada de platja, quan les caravanes devien estar a petar de gent.
 |
| Al turó de sobre de la platja s'hi ha trobat un poblat de la civilització minoica |
Als antics pobladors de la civilització minoica, fa més de 5.000 anys, també els hi devia agradar aquest indret, doncs en un turó a sobre mateix de la platja s'hi van descobrir les restes d'un poblat d'aquesta cultura, amb infinitat de valioses troballes arqueològiques, com ara eines o terrissa (més informació a www.minoancrete.com).
 |
| -Com va això? - Beeeee |
El paisatge semi-desèrtic estava totalment mancat de vegetació arbòria, només alguns matolls adaptats a la sequera adornaven un entorn on només les sofertes cabres eren capaces de sobreviure. Costava de creure que menjant aquells matolls ressecs poguessin produir un formatge tant bo i tant preuat, una de les joies gastronòmiques d'aquesta illa grega.
 |
| Les cabres eren les úniques que deambulaven per aquell territori |
Realment semblava que estiguéssim a la fi del món, doncs pedalàvem per territoris inhòspits i solitaris on era estrany trobar-se amb alguna ànima i on havíem de ser autosuficients amb el beure i el menjar, si més no en aquest tram de travessa. Realment no coincidia amb la imatge preconcebuda que teníem de Creta com una illa totalment explotada pel turisme europeu.
 |
| El cap de Trachoulas ens marcava el rumb |
Només deixar enrere la platja Tripiti vam resseguir un tram d'aquella costa espectacular, amb el cap Trachoulas davant nostre marcant-nos el rumb. Sabíem que amagada entre els penya-segats d'aquell sortint de terra hi havia una altra platja espectacular, encara més salvatge i solitària, però la vam deixar per una altra ocasió, doncs viatjant en bicicleta s'ha de saber renunciar a certs objectius.
 |
| Ens vam endinsar per un territori deshabitat amb paisatges impressionants |
Tot seguit ens vam endinsar en un dels trams més espectaculars d'aquesta travessa, un món deshabitat amb paisatges compostos per impressionants formes geològiques, un territori abrupte i muntanyós, de colors torrats que contrastaven amb un cel d'un blau infinit i que ens recordava força els paisatges que havíem vist per l'Atles Marroquí (Transatles en bici o Marroc en bici o Portes del Sahara en bici).
 |
| Creta no és un territori per pedalar en ple estiu |
Però per accedir a aquells paisatges sublims i endinsar-nos en aquell univers oníric, abans vam haver d'enfrontar-nos amb dures rampes sota un sol implacable. Sort que estàvem ja a l'octubre i aquell sol africà que ho cremava tot, encara era prou suportable. Allí ens va quedar ben clar, per si encara teníem algun dubte, que aquell no era un territori per pedalar en ple estiu.
 |
| Baixant de nou cap a la costa |
Després d'una llarga baixada on vam tornar a perdre tot el desnivell que havíem guanyat, vam arribar al petit port d'Agios Faulos, a tocar del cap Trachoulas i amb una petita platja al costat. Ara la pista tornava a resseguir la costa durant molts quilòmetres, gaudint de nou de la companyia del mar de Líbia, aquella porció del Mediterrani que durant les dues setmanes que vam estar per Creta sempre vam veure calmat.
 |
| A l'arribar a la platja d'Agios Faulos tornem a veure signes de civilització |
 |
| Deixant enrere el cap Tachoulas |
La bona temperatura, les platges solitàries, el trànsit gairebé nul i el paisatge espectacular d'aquest tram per la costa sud, han fet que guardem un excel·lent record de la nostra travessa ciclística per aquest territori salvatge, sortosament encara desconegut pel turisme massiu que envaeix gran part de les illes gregues, fins i tot altres sectors de la mateixa Creta.
 |
| El poble de Lendas |
Després de gairebé dos dies i molts kms sense haver trobat cap poble, vam arribar a Lendas, un petit poblet situat a recer del cap de Kefalas (o cap Lleó), un indret molt protegit i amb un clima molt benigne. Aquesta bona ubicació ja la van saber apreciar fa més de 5.000 anys, doncs s'hi han trobat restes restes arqueològiques d'ocupació de l'època minoica.
 |
| A Lendas hi ha una bona oferta de restaurants |
Aquest clima benigne, la seva situació privilegiada, els estrets carrerons empedrats i la seva bonica platja, estan atraient cada cop més un turisme encara relativament poc massificat (si més no durant el mes d'octubre). Per aquest motiu hi podem trobar una bona oferta d'allotjaments i restaurants, fet que vam aprofitar per menjar en una de les terrasses que hi havia davant del mar.
 |
| De cop van començar a aparèixer hivernacles |
Després de Lendas vam pedalar per un tram de costa més humanitzat, no per pobles, sinó per multitud d'hivernacles fets amb plàstics que cobrien grans extensions de territori. Molts d'ells estaven deteriorats o en estat d'abandó i els plàstics arrancats es podien veure escampats per aquell paisatge tan bell. Els humans havíem embrutat més amb una dècada que amb 5.000 anys d'ocupació!
 |
| El progrés també havia arribat als confins de Creta |
Grans vaixells de càrrega solcaven l'horitzó mentre petites barraques tradicionals de pescadors restaven abandonades. El progrés també havia arribat als confins de Creta i s'engolia poc a poc les estampes d'un passat que ja no tornaria. Potser la conservació d'aquests paratges passa per un model de turisme sostenible, sense massificacions ni el consumisme desbocat que aquest comporta. Qui ho sap.
 |
| Arribant a la solitària platja de Kali Limenes |
A la tarda vam arribar a l'extensa i bonica platja de Kali Limenes, tota per a nosaltres, doncs tampoc en aquesta hi vam trobar ni una ànima. Grans blocs de roca calcària dins de l'aigua adornaven la platja i, davant mateix, hi havia una petita illa amb uns enormes tancs de combustible que servien per abastir els vaixells que passaven pel mar de Líbia.
 |
| Banyant-nos a la platja de Kali Limenes |
Portàvem ja un parell de dies acampant, així que vam aprofitar l'absència de vent i la calma absoluta del mar per prendre un banyet i gaudir d'aquell entorn i d'aquella aigua gens freda que ens va deixar com nous. Després vam buscar la protecció d'un tamarinde i vam plantar la tenda. Ben nets i força cansats vam dormir d'una tirada!
 |
| Endinsant-nos per la serralada d'Asterousia |
L'endemà ens vam aixecar sota un sol esplèndid, com tots els que vam passar al sud de Creta, i vam abandonar la costa per endinsar-nos momentàniament per la serralada d'Asterousia, la mateixa que veníem resseguint aquest últims dies i que recorre aquest sector del sud paral·lela al mar. Pren el nom d'Asterion, rei de Creta segons la mitologia grega.
 |
| - Quina calor!! |
Al penetrar més cap a l'interior i allunyar-nos de la costa, la temperatura augmentava i trobàvem a faltar la refrescant brisa marina, les pujades es feien més dures i la boca es ressecava uns instants després de beure. Les condicions aquí eren força dures per a viure-hi, tal i com denotava l'absència de pobles, només les cabres i els ciclistes més incauts cometien la imprudència de creuar aquest territori!
Perdut entre aquestes muntanyes de llegendes i mites, ens vam trobar el monestir de Panayia Odegetria, un dels més antics de Creta, esmentat ja en un document del 1393, així que vam aprofitar que passàvem per allí pera a fer-hi una petita visita i, de pas, hidratar-nos una mica i donar una mica de respir a les cames i al cul.
 |
| La turística platja d'Agia Galini |
Aquella nit vam dormir a Agia Galini, el poble més turístic dels que havíem trobat fins al moment per la costa sud. Situat en una pintoresca badia i amb una allargassada platja, Agia Gallini ofereix tot tipus de serveis i comoditats, amb carrerons estrets replens de restaurants i un ambient nocturn animat. Tot i això, la seva remota situació fa que encara conservi part d'aquell encant que tenen els llocs apartats...
 |
| Resseguint en bicicleta la costa sud de Creta |
Vam continuar cap a l'oest, amb el nostre empeny d'intentar resseguir la costa sud, alternant pistes de terra i carreteres secundàries, i comprovant amb gran complaença que al deixar enrere Agia Galini tornàvem a endinsar-nos en els confins de la Creta més remota, la Creta més autèntica i genuïna, gairebé sense turisme i amb paisatges solitaris i espectaculars.
 |
| El mar de Líbia seguia sent el nostre company de viatge |
El mar de Líbia, calmat i seré com sempre, seguia sent el nostre company de viatge i una suau brisa marina ens acaronava per fer-nos oblidar la calor que feia per aquest racó de Creta. Gairebé no hi havia trànsit i això ens feia augmentar la sensació d'estar perduts i apartats de la civilització, gaudint encara més d'aquell paisatge bucòlic.
 |
| Pedalar per l'abrupta costa sud de Creta tenia el seu preu |
Però no tot era tant amable i bucòlic, doncs resseguir aquella costa abrupta en bicicleta tenia el seu preu, i aquest se'ns apareixia de tant en tant (per sort només de tant en tant!) en forma de dures rampes, curtes però intenses, que ens feien recordar (i maleir!) cada una de les coses que portàvem a les alforges
 |
| - Potser sí que no calia portar tanta roba! |
Però per sort les rampes dures no eren la tònica del viatge i durant gran part de la travessa de la costa sud de Creta, vam poder gaudir d'un paisatge ben bonic sense haver de patir més del compte. Hi havia trams amb ben poca presència humana i fèiem llargues tirades sense trobar absolutament ningú, fet que trobaríem a faltar durant l'última etapa pel nord de l'illa.
 |
| De tant en tant havíem de fer petites incursions cap a l'interior |
Tot i que avançàvem cap a l'oest paral·lels a la costa, de tant en tant l'orografia impedia el pas de les comunicacions i fèiem petites incursions cap a l'interior, rodejats de garrofers, oliveres i abruptes muntanyes calcàries com a teló de fons, per tornar tot seguit a resseguir la costa. Cada dia que passava ens quedava més clar que Creta era una illa extremadament muntanyosa!
 |
| La Creta interior està molt lligada a l'agricultura |
Aquestes incursions interiors, ens van permetre de conèixer millor una Creta rural molt lligada a l'agricultura, doncs a tocar del mar gairebé no s'hi veien conreus ni terres treballades, a excepció dels trams on havíem vist aquells hivernacles relativament nous, de producció intensiva i poc respectuosos amb el medi ambient.
 |
| Les oliveres són tot un pilar de l'economia de Creta |
Però si algun cultiu destaca en aquesta illa és el de les oliveres, tot un símbol representatiu d'aquest territori. Se'n poden trobar per tot l'interior i l'oli que se n'extreu és d'una gran qualitat, un autèntic or líquid que rega la gastronomia no només de Creta, sinó també de tota Grècia, essent un dels pilars bàsics de l'economia de l'illa, si més no fins l'arribada del turisme.
 |
| L'oli de Creta ja està documentat fa més de 4.500 anys |
De fet, els primers documents escrits al món referents a l'oli d'oliva són unes tauletes de fang de l'època minoica, de fa més de 4.500 anys, trobades a Creta i que són d'una gran importància arqueològica, reforçant el lligam ancestral d'aquesta illa amb el cultiu de l'olivera. La varietat koroneiki és la predominant a Creta, poc resistent al fred però molt adaptada a la sequera i a les terres àrides.
Aquella nit vam arribar a Plakias, una població també força turística situada en una profunda badia, davant d'una bonica platja i amb unes espectaculars muntanyes com a teló de fons
 |
| Sortint de Plakias, l'endemà al matí |
 |
| L'enorme i bonica badia de Plakias |
Després de Plakias encara vam passar per alguns indrets turístics, degut sobretot a les platges i a la bellesa d'alguns dels racons que abraçava aquella enorme i bonica badia, però poc després ja vam tornar a pedalar per indrets solitaris, tant o més atractius però amb l'afegit de quedar fora dels circuits turístics, tret d'alguna platja que anàvem trobant de tant en tant.
 |
| Pedalant per la costa sud de Creta |
Així doncs, la costa sud ens anava regalant estampes ben diverses: paisatges semi-desèrtics i ressecs, altres de més verds amb bosquines d'oliveres salvatges, alzines o garrofers, racons inhòspits i feréstecs, altres de més amables i humanitzats, platges salvatges i solitàries, altres amb quatre turistes despistats, algunes rampes ben dures i moltes pistes de bon rodar, tot plegat sota un cel radiant i una calor força suportable.
 |
| La fortalesa de Frangokastello |
 |
| El pintoresc poble de Chora Sfakion |
Vam arribar a Chora Sfakion, un poble ben pintoresc i turístic a partir del qual ja no era possible seguir avançant per l'accidentada costa, doncs no hi havia cap via de comunicació terrestre per a trànsit rodat que seguís cap a l'oest, així que ens vam veure obligats a agafar un ferri per poder seguir amb la nostra travessa ciclística (Sfakia Ferries). El poble estava farcit de restaurants, ja que aquí coincidia molta gent esperant el ferri.
 |
| En vermell ruta en bici, en blau en ferri i en verd l'excursió a peu per la gorja de Samaria |
La costa no tornava a ser transitable fins a les poblacions de Soughia o Paleochora, però nosaltres ens volíem quedar a mig camí, a Agia Roumeli, un petit poble inaccessible per carretera però des d'on es podia realitzar una excursió a la famosa gorja de Samaria, considerada la més llarga d'Europa i, probablement l'excursió a peu més típica de tota l'illa de Creta.
 |
| Marxant en ferri de Chora Sfakion |
Aquella mateixa tarda vam embarcar amb les bicicletes en un ferri que ens va portar fins a Agia Roumeli, un petit poble situat al costat d'una llarga platja i sota les altes parets de les Lefka Ori (Muntanyes Blanques), travessades per l'angosta cicatriu de la gorja de Samaria, en un indret inhòspit i salvatge no accessible per carretera i que forma par de l'espectacular Parc Nacional de Samaria.
 |
| En ferri cap a Agia Roumeli |
Aquella nit la vam dormir a Agia Roumeli i l'endemà vam aparcar les bicis per a realitzar l'excursió a peu per l'impressionant gorja de Samaria, la més llarga d'Europa i l'excursió a peu més famosa de Creta.
Si ens voleu acompanyar en aquesta excursió només heu de clicar el següent enllaç "Sense Bici" o tornar a l'inici i clicar la pestanya "Sense Bici". En cas contrari només heu de continuar llegint.
 |
| Portant les bicis al Ferri |
La mateixa tarda que vam realitzar l'excursió a peu per la gorja de Samaria, vam tornar a agafar un ferri per anar cap a Paleochora i prosseguir la nostra travessa ciclística per l'illa de Creta. Vam arribar a Paleochora ja de nit, a bona hora per buscar un restaurant i un hostal per dormir. Havíem de descansar bé, doncs demà ens tocava una dura i llarga etapa en que havíem de travessar tota l'illa de sud a nord.
 |
| Pedalant per l'interior de Creta |
Amb recança ens vam acomiadar d'aquella costa sud tan feréstega, i que tantes bones estampes ens havia regalat, i ens vam internar per una Creta interior molt rústica i rural, amb molt poca pressió humana i una població força envellida que basava la seva economia en una agricultura i ramaderia de subsistència.
 |
| L'interior de Creta és un territori molt muntanyós |
Aquesta etapa va resultar ser ben llarga, ja que vam acabar fent 90 kms i poc més de 1.900 metres de desnivell positiu acumulat, tot per carreteres secundàries sense trànsit (tret del tram final arribant a la ciutat de Chania), per un territori molt muntanyós i abrupte, travessant paisatges rurals i petits pobles d'interior, sense turisme i amb molts pocs serveis.
 |
| A punt de penetrar a l'altiplà d'Omalos |
En el tram més alt d'aquesta etapa, vam travessar l'altiplà d'Omalos, una fèrtil planícia situada per sobre dels 1.000 metres d'alçada i rodejada d'imponents muntanyes, de manera que semblava ben bé que estiguéssim pedalant per dins d'un cràter volcànic. Gràcies a aquest aspecte inaccessible i emmurallat, aquest indret fou la base dels rebels durant els més de dos-cents anys de dominació turca.
 |
| Travessant l'altiplà d'Omalos en bicicleta, observat per les curioses ovelles |
Actualment l'altiplà d'Omalos és un indret ben tranquil, dedicat al cultiu de cereals, patates i pomes. També hi podem veure pastors amb ramats de cabres i ovelles pasturant les fèrtils planícies, de les quals se n'extreu la llet que acabarà produint un formatge molt apreciat, encara que no tant conegut com el famós formatge de feta.
 |
| L'altiplà d'Omalos i en vermell el recorregut que vam fer per dins |
De totes maneres, si per alguna cosa és conegut l'altiplà d'Omalos pels turistes, és per ser l'inici de la cèlebre excursió a la gorja de Samaria, que acaba desembocant a Agia Roumeli, el poble coster on havíem dormit feia un parell de nits. La gran majoria contracten un pack en que els porten fins aquí en bus, davallen tota la gorja caminant i després, des d'Agia Roumeli retornen amb ferri i bus fins al punt d'origen.
 |
| Ja només quedava una llarguíssima baixada fins a Chania |
Després de creuar l'altiplà d'Omalos ja només ens quedava una llarguíssima baixada fins a la ciutat de Chania, travessant paisatges molt muntanyosos i petits pobles disseminats entre aquella orografia tant accidentada. Gairebé 50 kms de baixada que ens van anar molt bé per recuperar temps, doncs els dies d'octubre se'ns quedaven una mica curts per a etapes tant llargues!
 |
| Vam arribar a Chania ja de nit |
Vam arribar a Chania ja de nit, trobant-nos una ciutat que no tenia res a veure amb els tranquils llogarrets que havíem vist per la costa sud, doncs era una població moderna, atrafegada, amb força trànsit i molta vida comercial i gent pels carrers. Després de tot el dia travessant l'interior de Creta, ara semblava que entréssim en una altra dimensió, en un altra país ben diferent.
 |
| En bicicleta per l'antic port de Chania, l'endemà la matí |
Per sort, la part del casc antic i el passeig marítim estaven tancats al trànsit motoritzat i això permetia gaudir una mica més d'aquella part de la ciutat. Tot i això, al vespre quan vam arribar, els carrers del casc antic estaven inundats de turistes i hi havia restaurants d'aspecte acollidor per tot arreu. Vam buscar un hotelet i l'endemà vam voltar-hi una mica amb més calma i amb la llum del dia.
 |
| El far de Chania, construït pels volts del 1600, és un dels símbols de la ciutat |
 |
| La mesquita dels Genissers, construïda pels otomans el 1645 |
Coneguda també com la Venècia de l'est, fou ja una ciutat-estat a finals de l'època minoica, fa més de 3.500 anys, més tard fou dominada per romans, bizantins, àrabs, venecians, genovesos i otomans, després d'un setge a la ciutat que durà dos mesos i on moriren més de 40.000 soldats turcs. Tots els imperis van deixar la seva empremta en forma de monuments, fortaleses, esglésies, mesquites, cases nobles, etc.
 |
| Carruatges al port vell de Chania, al fons l'emblemàtic far |
La veritat és que el seu encisador casc antic, els seus carrers empedrats, els seus bohemis racons farcits d'història i el seu encisador passeig marítim, amb el seu far venecià (un dels més antics del món encara conservats) converteixen Chania , tot i l'excés de turisme, en un indret molt especial, ideal per a acabar una travessa cicloturista per l'illa de Creta.
 |
| Pedalant per les carreteres de la costa nord |
La veritat és que d'haver-ho sabut haguéssim acabat la travessa a Chania, ja que la següent etapa fins a Rethymnon fou bastant decebedora. Algun tram encara fou prou tranquil i els paisatges prou bonics, però força vegades ens vam veure obligats a pedalar per carreteres principals, amb molt de trànsit i amb un entorn sense cap encant.
 |
| El dia gris tampoc ajudava a veure-ho clar |
Els trams que vam aconseguir evitar la carretera principal tampoc no hi vam trobar paisatges espectaculars, ni muntanyes imponents com les que havíem vist dies abans. El dia gris i el fum dels cotxes que ens adelantaven suposem que tampoc ajudaven massa a veure-ho tot amb bons ulls.
 |
| En bicicleta pel passeig marítim de Gheorgioupoli |
Gran part de la costa nord estava urbanitzada i coberta per ciment, amb una economia basada amb el turisme de platja, tal com denotaven els restaurants i serveis que hi havia a les localitats costeres que anàvem passant. Com trobàvem a faltar aquelles muntanyes feréstegues i aquells paisatges solitaris de la costa sud, amb un turisme encara incipient i amb tant poca pressió humana.
 |
| Recuperant forces en una taverna |
Aquí es va acabar el nostre periple en bicicleta per l'illa de Creta, però si ens voleu seguir acompanyant per algun dels racons més espectaculars l'illa, ara sense bici, o voleu informació pràctica per a realitzar-la vosaltres, només heu de clicar els següent enllaços:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada